– Els campus es veuen obligats a reduïr pressupostos reduïnt alhora, la qualitat educativa
– Les institucions, escanyades, deixen a deure pagaments a les universitats, que s’han de finançar via entitats financeres
– Els interessos als bancs eleven encara més el deute universitari
Immersos en una època de retallades públiques, les universitats catalanes són unes de les institucions que més han alçat la veu contra les reduccions en el seu pressupost. La Generalitat de Catalunya, ofegada pel deute, els interessos que l’acompanyen i el dèficit acumulat després d’anys en que s’ha anat apostant pel continuat creixement i els rèdits que donava la bombolla immobiliària, deu, segons afirma la Secretaria d’Universitats, al voltant de 200 milions als centres universitaris. Aquests impagaments han provocat que aquestes institucions es vegin obligades a endeutar-se a través de les entitats financeres per tal de poder oferir un servei adequat que cada vegada es veu més mancat d’eficiència i qualitat. Degut a aquests crèdits i els interessos que comporten, el deute universitari acumulat puja any rere any mentre els ingressos de les universitats van paradoxalment en davallada.
En aquest reportatge es pretén aclarir què és exactament el deute universitari i com es genera, per tal de poder entendre quina responsabilitat exerceix cada una de les institucions implicades en el finançament de les universitats i la gestió dels seus recursos econòmics. Tant el Govern central com la Generalitat de Catalunya prenen part en l’elaboració de pressupostos que seran destinats a les universitats públiques. És per això, que els centres docents reclamen a aquests dos òrgans una resposta immediata per tal de poder resoldre el conflicte econòmic en el que es troben. Però, quina gestió han dut a terme les universitats amb les aportacions econòmiques públiques que han rebut?
A partir de fonts personals i documentals s’ha anat fent camí per a resoldre aquests dubtes que costen d’aclarir i on tothom delega responsabilitats.
Font: gestverd.com
Les universitats en context de crisi econòmica
Si fem una ullada a la panoràmica general que envolta el sector de l’ensenyament superior tant a Catalunya com a Espanya comprovem que el sector educatiu superior a Espanya ha crescut de manera espectacular en els últims anys. Segons explicava la revista Actualidad Econòmica el juny del 2012, l’any 1984, Espanya tenia 34 universitats i 700.000 universitaris. Actualment hi han 76 universitats i més d’un milió i mig d’alumnes matriculats. L’increment de centres docents respon a raons d’iniciatives tant públiques com privades. Des de la dècada dels 80, els presidents de les comunitats autònomes d’Espanya es van veure temptats a inaugurar centres universitaris i, sota el beneplàcit del govern central, aquesta premissa va acabar complint-se. A Catalunya, 7 de les 12 universitats de les que gaudim són privades. Aquesta situació, igual que en el cas de la bombolla immobiliària, va arribar a produir més oferta de la que la demanda era capaç d’assumir. El resultat va ser un alt nombre de matriculats a les universitats que no va anar acompanyat d’una millora en la qualitat del sistema educatiu.
Cal destacar a més, que alguns recursos de les universitats públiques són ineficients. “De les 7 universitats públiques que gaudeix Catalunya, en 6 s’imparteixen titulacions com filologia catalana o anglesa, carreres on la mitjana d’estudiants és de 30 a 60 alumnes. Les universitats podrien reduir costos retallant asssignatures com aquestes” explica Immaculada Vilardell, ex vicerectora d’economia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Si s’agrupessin assignatures en una o dues universitats l’eficiència i qualitat del sistema educatiu seria notablement millor, i a més s’estalviaria en material i professorat.
Els recursos no s’han invertit en una millora de l’ensenyament superior. La especulació per fer negoci amb els universitaris ha produit un endeutament en el sistema universitari. Segons publicava el diari El País el passat 19 d’abril d’aquest mateix any, els rectors de les principals universitats públiques del principat, agrupades dins de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), formada per la Universitat de Barcelona (UB), l’Autònoma (UAB), la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Universitat Pompeu Fabra (UPF), així com les universitats de Girona (UdG), Lleida(UdL), la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), critiquen que els impagaments porten les diferents universitats a partir per una tresoreria al límit. Segons explica la noticia, els responsables dels centres remarquen que finançar-se via entitats financeres comporta unes elevades despeses “per causes no imputables a la gestió de les universitats”, per la qual cosa reclamen un finançament “suficient i estable” per part de la Generalitat.
El diari també apunta que els campus més grans són els que suporten majors impagaments. L’Autònoma, la UB i la Politècnica, per exemple, reclamen 65, 55 i 40 milions respectivament. El rotatiu espanyol destacava en el seu article que tan sols una setmana abans, el secretari d’Universitats, Antoni Castellà i els membres de l’ACUP, representada pels rectors de cada universitat, van reunir-se per conèixer la magnitud de les retallades que haurien d’assumir els diferents campus durant aquest any. Segons Castellà, si finalment la Generalitat hagués d’assumir un límit de dèficit del 0,75%, cosa que, no obstant, sembla que podria flexibilitzar-se si la Unió Europea rebaixa la pressió i el mateix límit de dèficit respecte l’Estat espanyol, la retallada a les universitats seria d’entre un 2-3% i un 10%. A aquestes xifres, però, s’hi ha d’afegir les retallades dutes a terme durant l’anterior cicle, on els rectors ja van assumir una retallada de fins a 14 milions (1,9%) al 2012. Si a la retallada anunciada se li afegeix la supressió de la paga extra dels treballadors públics (suposa un 6,5% de la retallada addicional), que també afecta a les universitats, la reducció de la despesa dels campus oscil·laria entre el 8 al 17%.
Aportació de la Generalitat a les universitats públiques de Catalunya, en euros per alumne matriculat. Font: Secretaria d’Universitats i Investigació de la Generalitat
La despesa universitària
Sembla evident que la universitat és un ens públic sense ànims de lucre. Per aquest motiu cal evidenciar quines són les despeses i el finançament. La universitat té dos grans blocs de despesa: la despesa corrent i la despesa d’inversió. La primera està dedicada al pagament del personal docent, de l’electricitat, del manteniment, etc. La despesa d’inversió va dirigida a la construcció de nous edificis i a l’equipament informàtic, entre d’altres, encaminada a una millor docència i recerca. El finançament també difereix depenent al tipus de despesa en la que va destinada. Hi ha el finançament finalista per a les despeses d’inversió, el control de la qual el posseeix la Generalitat. Aquesta, elabora un pla per a diferents anys, en que proporciona una quantitat de diners a les universitats públiques i són aquestes les que decideixen en què ho inverteixen: per aularis, ampliacions en els espais de departament, etc. però tot dedicat a àmbits de dòcencia, no pas a equipaments de recerca. D’altra banda, trobem el finançament a partir de projectes de ministeris, destinats exclusivament als projectes de recerca.
Font: blog.cadenadial.com
Orígens del deute universitari
Entre les regles i normes generals, tan la despesa corrent com la despesa d’inversió realitzada per les universitats no poden generar deute, perquè els diners que es reben són els que es poden invertir i no més dels que es disposen, tal com explica la la exvicerectora de la Unversitat Autònoma de Barcelona, Immaculada Vilardell.
—————
http://www.ivoox.com/immaculada-vilardell-endeutament-i-credit-bancari_md_2080781_1.mp3″
Immaculada Vilardell, sobre l’endeutament universitari i el crèdit bancari
—————
Són altres aspectes els que generen deute. Alguns plans d’educació del Govern central exigeixen una contracompensació per part de les universitats. Per exemple, al 1997 el Ministeri d’Educació va proposar unes convocatòries per parcs científics, als quals les universitats es podien acollir i que servien per construir equipaments de recerca. Totes les universitats s’hi van adherir i, de fet, aquest projecte va servir per fer un salt qualitatiu cap endavant. Això, però, formava part d’un crèdit, fet que obligava a retornar-ho i generava deute. Un deute que s’havia de pagar amb ingressos corrents, ja que de recerca no se’n produeixen, segons explica Vilardell en el cas de la UAB. A hores d’ara, encara hi ha una porció que s’ha de pagar i que forma part del deute acumulat. En la UAB, un altre cas de formació de deute, és originat a causa del pla del Ministeri d’Educació per a donar la categoria de campus d’excel·lència a la universitat. Es va realitzar grans inversions en recerca i aquestes s’han de pagar a través de convocatòries, les quals també requereixen un retorn.
Ara bé, la part de despesa corrent – destinat a personal de docència, per exemple – es cobreix a partir dels recursos econòmics que posa a disposició la Generalitat de Catalunya. Aquests diners estan pactats i establerts a partir d’uns indicadors. A aquests recursos econòmics, otorgats pel govern de la Generalitat, se li sumen els ingressos provinents de les taxes universitàries que paguen anualment els estudiants.
Tot i que la Generalitat és en gran part un actor potenciador de les universitats, alhora, també és un actor negatiu i generador de deute per als centres universitaris. Els incompliments de pagament de la Generalitat és el que genera deute, és a dir, gran part de diners que la Generalitat no ha fet arribar.
————–
http://www.ivoox.com/immaculada-vilardell-impagaments-i-retard-subvencio_md_2080818_1.mp3″
Immaculada Vilardell, sobre els impagaments de la Generalitat
————–
Segons assenyala Vilardell, la xifra, en aquests moments, es troba aproximadament en uns 200 milions d’euros, sumant totes les universitats públiques de Catalunya. Aquest impagament per part de la Generalitat endarrereix els pagaments dels proveïdors, entre d’altres, i provoca que la institució docent es vegi obligada a demanar un crèdit als bancs (Crèdit de Tresoreria) per poder fer front als pagaments. La universitat en qüestió no pot fer la gestió de la demanda del crèdit per si sola, sinó que necessita el permís de la Generalitat i és aquesta qui dóna el consentiment a la institució. La demanda de crèdits bancaris provoca que la universitat encara s’endeuti més, ja que se li sumen els interessos corresponents i pactats amb les entitats financeres.
Així doncs, existeixen tres vies que generadores de deute: els impagaments de la Generalitat, la petició de crèdits més els interessos que aquests comporten i l’acumulació de plans d’inversió del Ministeri d’Educació. No obstant, si ens fixem en el cas dels crèdits, comprovem que l’activitat econòmica d’una universitat no genera suficients ingressos com per poder suplir els pagaments que suposen els interessos d’aquests.
Depenents de Madrid
Els impagaments de la Generalitat al sector universitari van més enllà del Govern català. L’executiu del Principat, escanyat econòmicament, depèn dels ingressos del Govern Central que s’han de fer efectius a trevés del fons de competitivitat que s’ha posat a disposició d’algunes comunitats autònomes durant els darrers mesos. La Generalitat de Catalunya s’ha vist obligada a acollir-s’hi fruit d’un conjunt d’infortunis com ara els impagaments i incompliments que any rere any es produeixen des de Madrid. Arrel d’això i del dèficit fiscal català acumulat durant els darrers cursos econòmics (la conselleria d’Universitats l’ha situat en un 8,5 % del PIB català durant l’any 2010, l’últim del qual es disposen xifres), la Generalitat es veu obligada a endeutar-se a través d’aquests fons, que ha de tornar amb interessos al govern central. L’executiu català és qui s’encarrega d’establir prioritats i repartir els ingressos rebuts, que han de destinar-se a diferents funcions, moltes d’elles relacionades amb l’estat del benestar. Segons apunta Immaculada Vilardell, el sector de les universitats no és, malgrat tot, dels més afectats, tot i veure’s clarament perjudicat pels impagaments.
És a causa de la despesa en les universitats i, del retard en els impagaments i de la deficiència que dia rere dia esta mostrant la universitat pública, que el Ministre d’Educació José Ignacio Wert té el propòsit de retallar 3.000 milions d’euros en l’educació, segons apunta Actualidad Económica. Per fer-ho, s’han ajustat els pressupostos de les comunitats autònomes destinats a universitats públiques. Els preus de les matrícules s’han augmentat de manera que els estudiants han passat de pagar un 15% a un 25% del cost total del curs acadèmic. Les universitats que s’han vist més afectades per aquestes retallades han estat la UB, la UAB i la UPC.
Font: abc.es
El dèficit de l’Autònoma
Actualment la UAB és una de les Universitats catalanes amb més dèficit. Durant el transcurs de l’anterior any acadèmic, 2011-2012, la UAB va registrar un total de 65,6 milions d’euros de dèficit acumulat. No obstant, la universitat que encapçala la llista és la Politècnica amb un total de 110 milions d’euros de dèficit acumulat, una xifra que ha destacat les principals capçaleres dels diaris espanyols.
————–
http://www.ivoox.com/immaculada-vilardell-error-financament-universitari_md_2080793_1.mp3″
Immaculada Vilardell, sobre els erros en el finançament universitari
————–
Si parlem de números concrets de l’Autònoma, va tancar l’exercici en equilibri, és a dir, la despesa va ser igual a la inversió. El problema amb el que es troba la institució és el dèficit acumulat, que és provocat per la insuficiència del model de finançament d’anys anteriors. A més, l’Autonòma també es va acollir a la despesa de parcs científics duts a terme pel Ministeri l’any 1997, una part del dèficit acumulat també sorgeix d’aquí.
En l’antic model de finançament, la Generalitat aplicava uns criteris de redistribució dels diners a cada universitat diferent, que sorgien a partir de negociacions on algunes universitats en sortien més perjudicades que d’altres. Segons apunta l’exvicerectora de la Universitat Autònoma Immaculada Vilardell, la UAB era una de les universitats “que estava infrafinançada i amb el pas del temps ha anat absorbint més estudiants amb menys diners dels que li pertoquen”. D’aquestà situació se’n deriva part del dèficit que la UAB pateix actualment.
Però no podem explicar el dèficit tan sols amb aquesta premisa. Una altra part del que anomenem deute universitari prové de la impossibilitat del pagament dels projectes de recerca, que també va augmentant el cost dels interessos i aquest tipus de despesa. A tot això, se li han d’afegir les retallades per part del Govern que han impossibilitat rebre els diners acordats, acompanyat d’una periodització més lenta en els pagaments. Des de l’Autònoma no va haver-hi una mala gestió dels recursos, ja que sempre s’ha actuat d’acord als pressupostos pactats, segons afirma Vilardell.
La política d’austeritat aplicada pel Govern d’Artur Mas ha provocat una reducció i un retard de la subvenció. Aquest fet genera dos problemes principals. El primer és que no es pot reajustar el nombre de treballadors de manera automàtica, ja que no es tracta d’una empresa sinó d’una Universitat pública on no es pot exigir una redistribució dels recursos de manera imminent. Els becaris només estan quatre mesos compromesos amb la institució i als professors permanents sel’s ha de pagar. Aquestes condicions precàries tenen conseqüències greus com professors acreditats per l’agència de qualitat catalana o espanyola no tinguin plaça disponible per a titular-se com a catedràtics d’Universitat. Això genera una reducció de qualitat de la Universitat i tot apunta que això encara no ha arribat al seu punt més àlgit, “Si abans ens gastàvem 10 ni que sigui per a mantenir els edificis en condicions i ara només ens en podem gastar 2, és impossible que sigui el mateix”, explica Immaculada Vilardell.
|
2010 |
2011 |
2012 |
2013 |
|
|
Pressupost aprovat |
341.348.179,00 € |
322.099.591,00 € |
297.855.807,00 € |
286.379.371,00 € |
|
Dèficit desembre |
8,7 M € |
19,4 € |
0,00 € |
– |
|
Dèficit Acumulat |
46,2 M € |
65,6 M € |
65,6 M € |
– |
|
Reducció aportació Generalitat |
– |
– 5,60 M € |
– 7,53 M € |
– 3,85% |
Font: Departament de Comunicació rectorat de la Universitat Autònoma
Després d’esclatar la crisi econòmica, any rere any la Universitat Autònoma de Barcelona s’ha vist obligada a reduir quantiosament el seu pressupost. La comparativa és molt clara. Entre els pressupostos de l’any 2010 i els aprovats per enguany, el 2013, la UAB ha hagut de reduïr el pressupost en un 16,10 %. A més, la UAB ha estimat que al llarg del curs 2012-2013 la Generalitat els proporcionarà un 3,85 % menys respecte l’any passat.
Un dels altres aspectes a ressaltar -ja esmentat- és la elevada xifra de dèficit acumulat, fet que col·loca a la universitat com a una de les més endeutades del principat.
La visió dels colectius estudiantils
La Coordinadora d’Assemblees de Facultat (CAF) és el col·lectiu estudiantil amb més representació al Claustre de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) després de les darreres eleccions al desembre de 2012. La coordinadora, ens polític que aglutina totes les assemblees de les facultats de la UAB, es manifesta i actua obertament en contra de les retallades a la universitat.
Marc Adán, de l’Assemblea de Polítiques i Sociologia, planteja que el problema de fons d’aquestes retallades prové dels “motius ideològics, proprivats i contrapúblics” imperants a les esferes polítiques de l’Estat i les comunitats. El principal culpable segons Adán “és un sistema capitalista i neoliberal”. En una defensa per “la universitat com a bé públic i de lliure accés per a tothom”, Adán anuncia que el gran efecte de les retallades dins l’àmbit dels estudiants és l’augment de les taxes, que impossibilita l’accés als estudis d’un sector d’estudiants. No obstant, argumenta que “aquestes retallades afecten a professors, treballadors i estudiants per igual. Tot està interrelacionat” perquè els acomiadaments comporten una plantilla curta, una massificació a les aules i, en conseqüència, la davallada en el nivell de la docència.
Per altra banda, Adán critica l’establiment d’organitzacions privades a la universitat. Afirma que “les empreses privades tenen interessos a les universitats públiques que van en detriment del tipus d’ensenyament”. Un establishment que es fa més palès, segons Adán, als màsters finançats per empreses i bancs. De la mateixa manera, la CAF emfatitza en l’interrogant que va obrir la secció sindical de Confederació General del Treball de la UAB sobre indicis de corrupció en “fundacions sense ànim de lucre d’investigació o recerca, amb uns beneficis que no estan declarats i que són supersònics” com ara Henkel, al Parc de Recerca, i la Fundació UAB. Encara no ha arribat una resposta ferma des del rectorat sobre aquesta qüestió.
Per altra banda, Marta Mejías, component de diverses assemblees, explica les accions que la CAF duu a terme en la lluita contra les retallades. En contra de l’augment del valor de les matrícules, s’està gestant una Plataforma d’Afectats per les Taxes (PAT), un projecte embrionari a Catalunya per tal de crear “una xarxa de suport tant econòmic com moral als estudiants que no es poden pagar la universitat”. Aquest suport col·lectiu implicaria la defensa de l’avaluació de l’alumnat encara que aquest no pugui pagar el curs, entre d’altres propostes.
La CAF proposa alternatives. Mejías apunta com a mesura utòpica, defensar la universitat pública dels bancs i les empreses. Per altra banda, “com a mesura pragmàtica i a nivell de rectorat proposem una pujada dels cànon que aportaria uns beneficis que permetrien no haver d’aplicar les retallades amb una intensitat com s’estàn duent a terme actualment”. Altres accions locals de la CAF han estat, darrerament, l’ocupació del rectorat i el seu bloqueig per impedir tota activitat administrativa amb l’objectiu de “generar pressió i que s’aprovin mesures locals que són totalment competència de l’equip de govern”. Aquesta pressió, no va comportar cap tipus d’acord entre rectorat i CAF.
Altres organitzacions que participen en aquesta pressió són ‘Estudiants UAB’ (EUAB), ‘Acció UAB’, i els sindicats: Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) o Associació d’Estudiants Progressistes (AEP), principalment.
La visió dels sindicats
L’altre punt de vista a tenir en compte en aquesta problemàtica és el del col·lectiu sindical. Tot i que, com a la resta d’universitats, el nombre d’afiliats és baix, UGT representa la veu de molts dels més de 3.300 treballadors de la UAB, incloent l’equip docent i el personal d’administració i serveis (PAS). La secretària de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT), Roser Font, apunta la causa que ha provocat aquest deute, l’aturada de la inversió universitària: “Estàvem a uns nivells d’expansió, creixement i inversions important, creixent més del compte (parcs científics, investigació, etc.). Ara l’aixeta s’ha tancat i les universitats s’han trobat enganxades”. En aquest sentit, el sindicat atribueix responsabilitats a tres nivells: “És una cadena que comença a Brussel·les, on ens imposen l’austeritat, els nostres governs l’apliquen com bons alumnes i això arriba a un rector, que ha de complir-ho fent reajustaments, estalviar d’on sigui”. A nivell local, però, el sindicat assegura que cada rectorat aplica aquestes ordres de la manera que creu més convenient.
Tot i així, Roser Font veu interessos més enllà de la reforma universitària que es vol dur a terme per sufragar el deute: “L’objectiu de les polítiques neoliberals és retallar la inversió pública en serveis públics per substituir-lo per un model privat, començant per canviar el tipus de governança de la universitat. Volen que els rectors estiguin controlats pel nivell polític en comptes de l’acadèmic”. Per tant, el sindicat es mostra totalment en contra d’aquesta reforma, a més de la externalització de serveis que han dut a terme les universitats catalanes en els últims anys. També critica l’actitut del Departament d’Universitats i del seu representant, Antoni Castellà, a l’hora de negociar els ajustaments: “UGT i Comisions Obreres (CCOO) estem en un òrgan -Espai i Diàleg- on ens reunim amb els polítics, ells ens expliquen les seves polítiques i nosaltres els hi comuniquem les nostres impresions. Però no és oficial, només és un diàleg”.
I quin efecte tindrà tot això en els treballadors? La representant d’UGT preveu una major reducció de plantilla de professors associats i demés personal no fixe, escudant-se en el Reial Decret de Reglament d’EROS, que regula l’acomiadament col·lectiu en el sector públic. Mentrestant, el sindicat es troba negociant el conveni laboral dels treballadors del PAS: “Estem pactant la pròrroga de convenis sense cap millora, és l’únic que podem fer davant una reforma laboral que farà caure els convenis”.
D’aquesta manera, UGT aposta per polítiques redistributives que assegurin un accès a la universitat per tothom: “No tothom ha de pagar igual, han d’haver-hi taxes adequades a les capacitats adquisitives de les famílies segons la seva renda”. Per evitar els acomiadaments massius de personal públic, aposten per un major finançament del sector educatiu: “A Espanya s’hi dedica el 3% del PIB, inferior a la mitjana Europea, d’un 5%”. Roser Font insisteix en que cal implementar un model racional i sostenible que controli l’excés d’oferta i redimensioni les universitats públiques catalanes: “Demanem un estudi del mapa universitari per conèixer les ofertes d’estudis per universitat i que es faci una proposta racionalitzada”. Per altra banda, també apunta que cal una millor política de professorat: “Han de ser més fàcils i fluides”, una condició que, segons Font, motivaria al professorat.
El sindicat ha volgut deixar clar que no convoquen ni condemnen les ocupacions als rectorats dels últims mesos.
CONCLUSIONS
Un cop aprofundida la recerca sobre el deute universitari, aquest reportatge conclou amb varis aspectes troncals. El deute que pateixen les universitats catalanes s’origina de bàsicament tres punts: els impagaments de la Generalitat, la petició de crèdits més els interessos que aquests comporten i l’acumulació de plans d’inversió del Ministeri d’Educació.
Aquest deute provoca que la qualitat i el nivell de l’educació catalana disminueixi progressivament, a més no es descarta que la situació de la universitat pública catalana empitjori a causa de la crisi que es pateix actualment a l’Estat Espanyol.
Catalunya té 8 universitats per a una població de 7 milions d’habitants. La repartició de titulacions a totes aquestes Universitats, segons el parer de l’ex vicerectora de la UAB Immaculada Vilardell, està mal feta. “No hi va haver el coratge polític per voler fer una reformulació dels plans d’estudi per adaptar-los al pla europeu”, afirma. No és necessari que gariebé totes les universitats catalanes ofereixin totes les titulacions. Vilardell explica que “Es podria canviar el sistema i reordenar una mica el mapa català per a plantejar què oferim i què no”. “Primer és responsabilitat de les universitats i segona és responsabilitat del Govern, ja que es podria haver decidit gastar els recursos en potenciar altres coses”, sentencia la vicerectora.
La mateixa oferta de titulacions comporta que, en un context on és imprescindible optimitzar els recursos econòmics, es puguin intuïr males pràctiques administratives enteses a nivell popular com a “malgast de fons públics”. En aquest sentit, una redistribució dels títols podria impulsar una millora tant a nivell educatiu com a nivell competitiu entre universitats, afavorint així, una potenciació i especialització per matèries dels diferents campus.
Per altra banda, en el rànquing QS World University no figura cap universitat espanyola entre les 150 millors. La més ben posicionada és la Universitat de Barcelona (UB), que es sitúa a la posició 176. La llista la encapçalen prestigioses universitats americanes i algunes facultats japoneses. A llarg termini, la manca de formació suposa menors possiblilitats d’èxit laboral pels ciutadans i un allunyament per part de la societat espanyola respecte la dinàmica i el progrés social europeu, que cada vegada més, busca l’excelència competencial.
Segons les dades de l’INE l’any 2012, el 54,13% dels aturats de l’Estat espanyol eren analfabets. Les dades mostren que a majors nivells de formació assolits, el percentatge d’atur baixa fins arribar al 4,69% en els doctorats. Segons apunta l’IDESCAT en xifres de l’any 2007 a Catalunya, un 25% de la població només tenia acabada la formació escolar básica.
Pel que fa a estudiants i sindicats, tots apunten al sistema neoliberal com a culpable d’aquesta situació. Tant uns com altres proposen alternatives a les retallades, com ara la PAT, la pujada dels cànons i la redimensió de l’oferta universitària; tot i això, les seves propostes xoquen contra un sistema educatiu fortament polititzat.
Economía de Suciedad 